ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN



Els passats dies 8, 9, 10 i 11 d’abril, l’autobús del programa Divendres, que fan cada tarda a TV3, es va aturar a Montbrió del Camp. Un dels atractius d’aquest programa és el fet d’anar viatjant pels diferents municipis de Catalunya i anar descobrint curiositats, tradicions, gastronomia típica, trets lingüístics particulars... Aquesta setmana hem pogut comprovar com graven el programa des de fora dels estudis i hem anat a parar al responsable d’aquesta secció d’exteriors, el periodista i presentador Espartac Peran, que ja coneixíem d’altres programes com a home del trànsit de Els Matins i com a presentador del concurs Bocamoll. Així doncs, com que vam tenir l’oportunitat de parlar amb ell, vam fer-li unes quantes preguntes per poder conèixer-lo millor.
 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​



​

​

​

​

​

Per què vas decidir ser periodista?

Perquè m’agradava molt aquest món. De fet, en un primer moment, no volia ser periodista, volia ser pallasso i també peixater. I tu diràs; què té a veure un peixater o un pallasso amb un periodista o comunicador? Doncs tenen molt a veure. Per exemple, el peixater i els venedors han de connectar i tenir bon tracte amb la gent; per tant, són grans comunicadors. I el pallasso també és el màxim símbol de la comunicació amb el fet de fer riure i fer plorar. Per això, com que de petit, tan si volia fer de pallasso com de peixater, havia de fer de comunicador, em vaig anar embolicant i embolicant i, amb catorze anys, vaig començar a treballar a la televisió de Mataró, que és la televisió del meu poble, i així vaig anar aprenent i aprenent fins arribar on estic ara.



Quina és l’entrevista més difícil que has fet mai?

Recordo molt la que li vaig fer a en Ferran Monegal, el crític del diari El Periódico, que també fa un programa a Barcelona Televisió. A mi, que em critiquin la feina, em sembla molt bé, però a vegades els crítics no es miren els programes. Llavors no saben què criticar i critiquen allò que no han de criticar. Aquesta és una de les entrevistes més complicades perquè et trobes amb una persona que no ha vist mai el programa i tu l’has d’anar defensant i defensant i tot plegat costa molt d’entendre al final.

Quin personatge admires, si és que n’hi ha cap?

Admiro tota la gent que he entrevistat durant aquests quatre anys perquè tinc la sort de no treballar amb polítics, ni banquers, ni amb lladres, ni tampoc “Belens Estebans” ni històries d’aquestes. Com que parlo amb gent del poble, amb gent que no està viciada i que és molt fràgil, s’ha de cuidar molt, i per això és un privilegi poder-la entrevistar.

T’agradaria presentar algun programa en especial a part de Divendres?

Sempre que em pregunten això dic que no, que estic molt bé fent el que faig. El dia que n’hagi de fer un altre, si és que això ha d’arribar, ja m’agradarà haver canviat. Ara de moment, però, faig el Divendres amb moltes ganes.

​

 

Havies estat mai a Montbrió? Què t’ha semblat l’experiència d’haver gravat en aquest poble?

No, no hi havia estat mai. És l’experiència de 160 poblacions que, durant aquest quatre anys, tenim els del Divendres. Anem descobrint el territori i coneixent que tenim molta riquesa i diversitat. Per exemple, el patrimoni lingüístic que és molt ric, variat i divers. És molt divertit observar que, de Montbrió a Cambrils que només estan a cinc quilòmetres de distància, hi hagi tantes expressions lingüístiques diferents.